21 sept. 2011

SEGAR LA CAMAMIL.LA

foto de menorca en 10/06/07
Konica Minolta

10/06/07
CAMAMIL•LA (Santolina charaecyparissus var. magonica)

Aquesta aromàtica planta es cria salvatge, principalment a les marines de la banda de Tramuntana de Menorca – sempre a la vorera de la mar-. Comença d’haver-n’hi molta en el lloc se So Escudero, es Rafel des Capità, So n’Angladò, Son Morell Gran, Torroella o Son Morell Nou, on s’hi comprèn Cala Morell, Curniola i la marina de So n’Àngel, per damunt es codolar.
Fins aquí és el fort de la camamil•la en el terme de Ciutadella, però també n’hi ha molta a la fortificació de la Mola de Maó i per la banda de Sant Lluís, per allà sa Punta Prima, etc.

Un temps, devers l’any 1940, una setmana abans de Sant Joan era quan començaven a segar-la, ja que és quan està al punt màxim de florida. Aquesta feina d’arreplegar la camamil•la era feta en poc temps, set o vuit dies més o manco.

Per explicar una mica els procediments que s’empraven fins que era revenuda i duita als laboratoris, hem de dir que cada any hi havia un parell d’homes, l’un de Ciutadella i l’altre de Fornells, que compraven als propietaris dels llocs abans esmentats tota la camamil•la, i ells es feien càrrec de la segada i de la seva elaboració, fins que l’embarcaven.

Per segar-la, cercaven uns quants homes que anassin lleugers de cames i, al mateix temps, que sabessin segar. Per fer aquesta feina empren un “falçó”, ja que una falç és massa grossa i fa mal fer feina. També s’ha d’anar amb cura, perquè és bo de fer-se un tall. Cada segador o camamil•ler duu una senalla d’enclotar (1) o un sac; de vegades vans de dos en dos, però val més anar d’un en un degut als mals paratges que han de trepitjar. Els jornals de fer aquesta feina es pagaven a tant el quilo –mon pare diu que encara li recorda quan ho pagaven a tres peces el quilo (30 cèntims de pesseta)-, llavores, passant els anys, el van pagar a set peces el quilo (70 cèntims), i jo me’n record que devers l’any 1960 un camamil•ler va segar set dies i va guanyar ser mil pessetes.

Cada fosquet s’arreplegaven tots a l’assecador, que era allà on hi havia el comprador i pesaven tot allò que cada u havia segat durant el dia. Un cop pesat, abocaven els sacs i l’home que la tenia comprada l’estenia i la remenava perquè s’assecàs per igual.


Açò era més o manco el procediment que s’emprava normalment per a la recollida de la camamil•la, però de vegades hi havia que la donaven perquè la hi segassin, i sols demanaven com a pagament la provisió que havien de menester per a la casa.
Els que no la volien vendre la feien segar a compte seu i açò resultava una pèrdua total, perquè desprès, quan la tenien a ca seva, havien de cercar un comprador que no era altre sinó aquell mateix, i aquest els la comprava, però a molt baix preu.

Quan esta ben eixuta, l’ensacaven o bé la posaven dins llençols d’estojar palla (2), i la duien a Ciutadella i a Fornells. A Ciutadella la repartien per les cases, on les persones grans li tallaven les bolletes grogues. Aquesta feina es deia “taucar camamil•la”. A Fornells, açò era feina dels pescadors quan hi havia mal temps i no podien sotir a pescar amb les barques.

Aquesta planta tan aromàtica, un temps suplia moltes medecines. La gent del camp l’empraven boni bé com a únic remei, i la feien servir per a moltes coses: per curar un mal de ventre a les bísties, per desinfectar-los ferides o nafres; o bé en feien te que servia quan un tenia mal de panxa o anava de cagarel•la, allò era una cura miraculosa.

La cosa certa és que a tot els llocs, dalt el porxo, hi havia una sac de camamil•la i cada any la renoven.
Avui aquesta feina de segar camamil•la es fa molt poc, per no dir gens.

Text: MENORCA PAGESA de n’Antoni Bonet

(1) Senalla d’enclotar.- És la senalla comuna que empraven els pagesos. És d’espart i servia per fer moltes feines: treure fems, tragina reble, etc.
(2) Llençol d’estojar palla.- És una tela quadrada feta de sacs o bé de lona que, a cada cantell, té un cap fet de vencís. Es ferma com una feixina de roba.

Se sol dir que, per preparar-la en infusió, utilitzen un nombre sanar de flors (copítols) de vers cinc o set, ja que la tradició popular indica que un nombre parell pot fer produir torçons.