19 abr. 2015

LA CAMAMIL•LA DE MENORCA EN EL CONTEXT DE LA FLORA MEDICINAL


         
 Una de les plantes medicinals més reconegudes de la flora menorquina és la camamil·la de Menorca o de Maó. Aquesta espècie (Santolina chamaecyparissus L.; cast. “manzanilla amarga”) es distribueix a les vessants assolellades de la conca mediterrània occidental i presenta una sèrie de races geogràfiques (entre elles, la subspècie magonica O. Bolòs et al., suposat endemisme menorquí) mal caracteritzades i de difícil identificació, sobretot si sols es disposa dels capítols florals, part del vegetal que és utilitzada com a infusió.
Els usos i les propietats de totes les camamil.les són semblants. Així, s’empra externament en infusió com a antisèptic general, antiinflamatori oftàlmic i pels rentats vaginals i d’ulls. Per via interna rebaixa els càlculs biliars, així com els mals i la inflamació de la melsa i el fetge. És proverbial la seva utilització com a tònic estomacal i com a digestiva, i a més és antiespasmòdica i  vermífuga. Tot i açò són les plantes menorquines, la camamil·la de Menorca o de Maó, les que tenen més reputació dins de la herborísteria illenca i nacional i la seva fama ha quedat recollida a nombrosos tractats de plantes medicinals, entre els que destaca l’obra Plantas medicinales. El Dioscorides renovado (1962) del botànic lleidatà Pius Font Quer.
Malgrat aquesta distinció popular generalitzada que reconeix la major qualitat de la S. chamaecyparissus originària de Menorca, hi ha una sèrie d’antecedents que distorsionen i no reconeixen aquesta singularitat d’aquest patrimoni natural de Menorca. El primer d’ells és el Reial Decret 3176 de 16 novembre de 1983, que regula les disposicions tècniques i sanitàries per a la elaboració, circulació i comerç d’espècies vegetals per a infusions d’ús  en alimentació. En concret a l’article 3 (Denominacions) enumera les espècies incloses dins d’aquesta reglamentació amb l’especificació de les parts a utilitzar. Sota l’epígraf 3.12 apareix la següent denominació: Manzanilla de Mahón.-Santolina chamaesiperisius (sic).
És a dir, que denomina com a “Manzanilla de Mahón” no a les plantes de S. chamaecyparissus que creixen a Menorca i de reputada tradició medicinal, sino a qualsevol planta d’aquesta espècie que sempre s’havia denominat popularment en castellà com abrótano hembra o manzanilla amarga, per distingirla de la vertadera manzanilla (Matricaria chamomilla L.). Açò ha fet que la major part de les herboristeries venguin capítols florals com “Manzanilla de Mahón”, però que de cap manera es correspon amb plantes d’origen menorquí. 

Òbviament, açò comporta un doble perjudici. D’una banda, es dilueix i queda sense suport dins de la indústria alimentaria (com a infusió) i farmacèutica (com a planta medicinal) els recursos fitogenètics de les camamil.les menorquines. Això té com a conseqüència que un patrimoni natural de tant d’interès per el desenvolupament potencial d’una industria artesanal rural, basada en l’ús sostenible d’una planta autòctona fortament arrelada en les tradicions orals i en la sociologia de l’illa, pugui ser inviable si no és posa de manifest la singularitat biològica de la camamil·la menorquina.

No hay comentarios:

Publicar un comentario